Om mig

Mit billede
Les sessions de PSICOMOTRICITAT I LLENGUATGE que des del 2008 imparteixo aquí a Copenhaguen són un espai on fer ús del català fora de l’àmbit familiar, i una oportunitat de compartir l' aprenentatge amb altres families catalano-daneses. El que a mi em resulta fascinant és ajudar a aquests nens i nenes a ampliar la seva capacitat de comprensió i expressió en català fent un treball que integri aquest procés amb altres processos essencials d’aprenentatge a nivell cognitiu, motriu i afectiu. En aquest sentit el treball de llenguatge es fa a través d’activitats molt diverses que pretenen potenciar i desenvolupar, per una banda, la memòria, la imaginació, la sensibilitat, la capacitat perceptiva, associativa, representativa i simbòlica, i per altra banda pretenen estimular i afinar la consciència corporal, la coordinació, el ritme i els sentits. Totes les activitats que proposo pretenen crear un marc on els nens i nenes puguin prendre consciència de si mateixos, reconèixer com a propis els propis pensaments i emocions, i establir els propis límits. En aquest blog faig registre de les activitats que anem fent i de les experiències i reflexions que se'n desprenen.

16. okt. 2010




Nostàlgia torna a ser una d'aquelles paraules absurdes i ambicioses que pretenen designar l'inexplicable. Jo sóc una persona terriblement nostàlgica, i no em calen les classes de català per posar-me a enyorar coses intensament. Si que és veritat, per això, que aquests divendres a la tarda em transporten, a vegades, als meus cinc-sis anys, a l'escola Sta Anna del carrer Bailèn: les fonts blaves del pati, el sorral, la ratlla groga o la classe de rítmica. I no sol ser un viatge gaire agradable. No perquè no hi estigués bé, a l'escola, sino perquè viure'n l'absència és sentir com passen els anys, cómo se pasa la vida, cómo se viene la muerte, tan callando, cuán presto se va el placer, cómo, después de acordado, da dolor. Divendres passat, última sessió abans de les vacances de tardor on molts els d'aquí ens escapem a Barcelona, em vaig sorprendre cantant-los una cançó que em van ensenyar de petita, aquesta que canten aquí uns nens de Barcelona que no conec de res. No recordo on me la van ensenyar. Potser a l'escola, potser al parvulari. No ho sé. Però sé que era petita. I portava una bata blava com la que porten aquests nens del video. I la meva ànima corria sola, sense mirall, i sense nostàlgia.
Bones vacances a tots! Envieu-me un parell de fotos d'aquests dies, que les farem servir a la tornada.

Ingen kommentarer:

Send en kommentar