Durant aquest mes de gener hem fet córrer dos grups, el grup de sempre i el grup nou de nens i nenes de 6 a 10 anys. Treballar amb els grans m'ha fet veure de forma molt clara com la nostra mirada adulta, si deixem que prengui forma de judici, pot dificultar en gran mesura la relació que establim amb els nens i impedir que es creï una dinàmica de grup interessant.
M'explico de forma més concreta.
Jo amb els petits treballo una hora i mitja, i en aquesta hora i mitja deixo anar moltíssimes propostes. Dic que les deixo anar perquè realment les presento amb il.lusió però amb lleugeresa, molt conscient de que algunes es recolliran i que d'altres es perdran i s'hauràn de recuperar un altre dia. Sóc conscient de que hi ha coses que els interessen, i coses que no els interessen en absolut, i no exigeixo altra cosa. No els exigeixo en cap moment que per respecte al temps i la tendresa que jo he dedicat a preparar la classe facin veure que els fascina el que dic, i es quedin quiets. Tampoc els exigeixo que respectin una autoritat que ni jo mateixa vull exercir, ni que es facin el càrrec de que per mi, a vegades, no és fàcil donar la classe. Em semblaria absurd. No ho faig, i això crea un ambient a la classe molt alegre, sento. Que un no balla, doncs que no balli i que miri. Que l'altre no dibuixa, doncs que pensi i descansi.
Amb els grans (els de 6 a 10 anys, que de grans no en tenen res) treballo una hora. Per a mi treballar amb nens d'aquesta edat és una aventura molt nova. Quan vaig prendre la decisió de que amb ells faríem una classe una mica més curta estava convençuda de que ells eren capaços de fer un exercici de concentració conscient i que per tant, amb ells, podríem aprofitar més el temps. D'alguna manera vaig donar per suposat que ells -que ja són grans- podrien fer-se responsables del funcionament del grup, que tindrien la sensibilitat i l'enteresa suficient com per entendre que a la meva classe es fa el que diu la Mireia i que si no volen fer-ho que ja poden marxar. Això que a mi sempre m'han dit els mestres. Si no t'agrada no cal que vinguis.
La presència que aquests nens tenen en el grup és molt més prudent que la dels petits, i a l'hora més caòtica. Perquè si que d'alguna manera són capaços de mirar-se a si mateixos, de jutjar-se: tenen vergonya, fan coses per fer riure als altres, fan un esforç enorme per sentir-se part del grup, per ser acceptats. Els petits, en aquest sentit, passen de tot.
Encara els estic coneixent, però si hi ha una cosa que he entès aquest primer mes de curs és, que si els exigeixo tot això em decepciono, i els decepciono. Que els he de donar la mateixa llibertat que dono als petits, i els he de presentar el material amb la mateixa lleugeresa. I que he d'estar preparada, igual que ho estic amb els petits, a que algunes propostes es rebutgin. Penso que aquesta és una actitud molt més neta, i molt més clara. Que no els agrada, doncs deu ser perquè m'he d'inventar una cosa millor.
Ingen kommentarer:
Send en kommentar