Ser amb

Últimament a classe he fet propostes de treball de moviment que tenen a veure amb el moviment dels ocells, la dansa aèria dels estols d'ocells. Perquè em fascinen els dibuixos que fan en l'aire, les formes. Em fascina que puguin fer-ho tan acompassadament, tan a l'hora. Em fascina que facin el que fan. Hem treballat a nivell molt formal, i de forma breu, però la meva il.lusió és profunda i les raons diverses.

Hem iniciat aquest treball amb una excusa obvia i simple: la primavera. El fet que s'acosti, que s'anuncï timidament, ha estat una de les raons per les quals hem parlat d'ocells, cantat cançons d'ocells, explicat contes d'ocells. A mi treballar amb nens i nenes petits m'ajuda redescobir la meva relació amb les estacions de l'any. Amb la naturalesa en general, de fet. I per tant, d'alguna manera, em fa més completa, més jo.

Hi ha una altra raó, una mica més complexa. Darrerament he estat rellegint l'assaig Merleau-Ponty: La filosofia del nosotros, de la Marina Garcés, i en els meus trajectes de tren Kbh-Hillerød-Kbh tinc a les mans En las prisiones de lo posible. El que escriu la Marina és nou i refrescant, tot i que quan la llegeixo ho faig amb la fantàstica sensació de llegir-la per segona vegada: hi busco molt intensament, esper-ho sempre trobar-hi el meu cos per dins. Llegint-la he sentit que d'una manera o altra sempre intento accedir, a través del treball de consciència corporal i de moviment, a estats mentals, físics o psicològics que pertanyin al món de la dimensió comú, on jo pugui reviure la meva experiència del "nosaltres". Són estats que em parlen d'una Mireia-altra, general i anònima, que és perquè és amb i que no hi és si és sola. I em proposo fer-la créixer, aquesta experiència. Em proposo activar-la en cada petit gest, en les estones guanyades i en les perdudes. Aquest és el meu petit i secret projecte, que m'anima -vull dir que em fa l'ànima gran.

Tinc dos exemples que segurament ajudaràn a concretar de quin tipus d'estats mentals, físics i psicològics parlo.

El primer és el part de la meva primera filla. Recordo amb força la sensació, en el cos, de no ser una persona sola, sino de ser espècie, món, fora. Recordo la sorpresa de no sentir por, ni sentit de la possessió, ni preocupació, i la certesa de que "nosaltres", entre tots, la cuidaríem. Recordo que en aquest "nosaltres" no només hi eren incloses totes les persones que de forma immediata em podien ajudar a cuidar-la, sino totes les possibles i anònimes criatures que en un moment o altre tindrien certa influència sobre la seva vida. Recordo que aquest "nosaltres" ni tan sols estava fet de gent que havia de venir o que ja havia marxat, sino de gent que estaven presents fora del temps.

I el segon exemple: en un seminari de Body Mind Centering impartit per Regina Wiermann en el que vaig assistir ara farà uns quants mesos, vam estar treballant, a partir del moviment, entorn de l'experiència de la intuïció, la de instint i la de control. Regina ens parlava de les diferents parts del cervell i del sistema nerviós que gestionen aquestes experiències, i proposava diferents exercicis de psico-motricitat per a poder accedir-hi. I en un exercici en concret, que no m'abandonarà mai, vaig tenir, un cop més, una experiència de la dimensió comú. Treballavem per parelles. Ara sóc incapaç d'explicar amb propietat quin era exactament el nervi que havíem d'estimular en el company, i amb quina part del cervell estava conectat, i quina relació tenia amb el sistema endocrí....etc però el que si sé amb certesa era que aquest nervi, que dibuixa una línia des de la boca fins al cervell, té un paper important en el primer any de vida quan el nadó ha de trobar el pit de la mare per a sobreviure. Torno a l'exercici. Després d'uns minuts d'estimulació d'aquest nervi, el cap, per si mateix, començava a dibuixar una rotació. Recordo que el moviment del meu cap, quan va arribar, no el podia identificar ni amb reflex físic -com el que té el genoll quan donem un cop a la part superior de l'articulació- ni tampoc amb una decisió mental o impuls emocional. No era ni inconscient i inevitable, ni conscient i pre-meditat. Això si, calia donar-li permís. Es tractava d'un moviment que prenia vida en un terreny per a mi bastant desconegut i enyorat, un "camp" que em parlava, altra vegada, de jo espècie, món, fora. De nosaltres.

M'imagino que si poguéssim activar aquests "camps" en el nostre cos, si poguéssim fer créixer aquestes experiències i poguéssim fer-les funcionar en diferents contextos de la nostra vida, com fan els nens petits per altra banda, faríem possible l'impossible.