Om mig

Mit billede
Les sessions de PSICOMOTRICITAT I LLENGUATGE que des del 2008 imparteixo aquí a Copenhaguen són un espai on fer ús del català fora de l’àmbit familiar, i una oportunitat de compartir l' aprenentatge amb altres families catalano-daneses. El que a mi em resulta fascinant és ajudar a aquests nens i nenes a ampliar la seva capacitat de comprensió i expressió en català fent un treball que integri aquest procés amb altres processos essencials d’aprenentatge a nivell cognitiu, motriu i afectiu. En aquest sentit el treball de llenguatge es fa a través d’activitats molt diverses que pretenen potenciar i desenvolupar, per una banda, la memòria, la imaginació, la sensibilitat, la capacitat perceptiva, associativa, representativa i simbòlica, i per altra banda pretenen estimular i afinar la consciència corporal, la coordinació, el ritme i els sentits. Totes les activitats que proposo pretenen crear un marc on els nens i nenes puguin prendre consciència de si mateixos, reconèixer com a propis els propis pensaments i emocions, i establir els propis límits. En aquest blog faig registre de les activitats que anem fent i de les experiències i reflexions que se'n desprenen.

22. feb. 2012





Dimarts passat al matí un grup d'estudiants que estem cursant un modul interdisciplinar sobre Events vam passar dues hores a Christianshavn Torv (aquí a København) i ens vam dedicar a cuidar i ajudar la gent que passava: oferíem caramels, donavem flors, desitjavem un molt bon dia, recolllíem papers de terra, obríem la porta de la pastisseria, apretavem el botó de l'ascensor per baixar al metro, ajudavem a creuar el carrer, oferíem foc als fumadors, carregavem les bosses que es feien difícils de carregar...etc. Dos de nosaltres es va situar a la banda dreta del carril bici i tot sostenint un cartell on posava "M'agrada el teu somriure" somreia als biciclistes que passaven. La resposta va ser extraordinàriament positiva. Cada un d'aquests gests, per petit que fos, va tenir un efecte enorme. Moltíssima gent va agraïr-nos-els. Alguns, pocs, no acabaven d'entendre per què donavem tant sense demanar res a canvi, i reaccionaven dubtosos dient que no, gràcies. Dir que si, gràcies, no sempre és fàcil. Aquí teniu un parell de fotos. El video, que vull ensenyar als mitjans i als grans a la classe de demà per què m'expliquin què en pensen, no el puc penjar, aquí, no sé per què.

1 kommentar:

  1. És una acció molt bonica perquè humanitza les relacions en els llocs públics. Als nens, segur que els deu haver agradat.

    SvarSlet