Exercici de paciència

Tinc la sensació que ahir vam encertar-la. En molts dels exercicis que vam fer.

Explico una part de la classe que vaig fer amb els mitjans:

Després de fer una sèrie d'exercicis que estimulaven el contacte i establien una dinàmica de grup, vaig explicar un conte, el conte de Les aloges de Banyoles. El vaig explicar sense utilitzar imatges, aquesta vegada. Només vaig fer servir un parell d'objectes: una espècie de radio que emet diversos sons d'aigua (la història transcorre a la vora del llac) i un davantal (que em vaig posar a sobre per representar el personatge de la velleta que va a buscar llenya). Les aloges, se les havíen d'imaginar, perquè cadascú té la seva, d'aloja. Les aloges no deixen de ser criatures màgiques creades per les imaginació, les pròpies sensacions i sentiments: la curiositat, la por, l'emoció, el nerviosisme, la inquietud. Això si, quan sortien les aloges les podíem sentir, com cantaven i tocaven el violí (aquí, de pas, vam escoltar un duetto de la Missa en si menor de Bach que és extraordinari). El cas és que vaig posar molt d'èmfasi a l'hora d'explicar la tornada a casa de la velleta a la qual les aloges li han fet un regal. Les aloges li han posat una cosa al davantal, però li han demanat que no miri què és fins que sigui a casa. I si mira, li diuen, tindrà un disgust molt gran. El conte explica com la velleta té la paciència d'esperar fins a arribar a casa i aquest exercici de paciència li és premiat: quan arriba a casa té el davantal ple d'or. En canvi, quan una amiga seva intenta reproduir l'experiència i ha de fer el mateix exercici de paciència, l'avarícia pot més que ella i no pot resistir a la temptació, mira i el regal es fon. Igual que li passa a Orfeu, que ha de travessar tot l'Hades en el seu camí de sortida, i abans d'arribar a l'última porta no pot contenir la seva impaciència i es gira per contemplar el rostre de la seva estimada Eurídice. Eurídice és presa i convertida altre cop en ombra i ell expulsat definitivament de l'infern.

En fi. Després del conte, que van escoltar amb moltíssima atenció, vam fer un exercici de paciència: jo vaig posar al "davantal" de cada nen/nena un regal, i els vaig dir que no podíen mirar què era fins "arribar a casa". Vam caminar una estona per l'espai, escoltant una música, i aguantant-nos les ganes de mirar (que eren moltes!!!). I els ho vaig veure a la cara: aquell exercici tenia sentit, per ells. Estava fet a la seva mida. Va ser fantàstic.