Agafo una paraula i m'hi fico a dins

Ahir la classe dels petits la vaig pensar a partir de la paraula tapar. A vegades ho faig. Agafo una paraula i m'hi fico a dins, i la redescobreixo. Per aterrissar vam veure quadres de tardor. Aquí us en poso un. Ens miravem com la gent anava tapada i què portava tapat o destapat. 

Després vam seure en rotllana i vam començar -com sempre fem a la classe de petits- amb la cançó de la maneta, on ens presentem/ens fem presents a través del gest de les extremitats: ara una mà, ara l'altra, ara una cama i ara l'altra. De seguida vam començar a tapar mans: una mà tapa l'altra, la meva tapa la del pare, la del pare tapa la de la mare de l'altre, i així anar fent. Quan vam haver esgotat aquest exercici, vam provar de tapar-nos altres coses: els ulls, les orelles, el nas (i aquí vam explorar les possibilitats de la veu de nas) i la boca. Tapar la boca i parar de parlar. Parlar i tapar-nos la boca. Llavors jo vaig treure un mocador gran i em vaig dedicar a tapar pares i fills, a tapar i a destapar-los. El més fascinant de tot és que cada vegada que destapavem algú, els altres obríem la boca, espatarrats, i deiem: UAAAAAAAAAAUUUuuuuuu!!! Vam acabar tapant post-it grocs que jo anava enganxant per tot arreu.

A la segona part de la classe ens vam construïr un amic amb qui poder ballar. un amic que tenia espatlles i cap, com nosaltres, i que portava el nostre jersei. Cansats de ballar, al final de la classe, vam dormir una estona amb els nostres amics, i vam dir-nos adéu.