La Educación Prohibida

Llegint articles sobre psicomotricitat i educació penjats a internet he topat amb Reevo, que promou iniciatives vinculades a l'educació que se centren en l'aprenentatge i desenvolupament de l'individu en comunitat respectant la vida, la cultura i l'entorn.  Reevo ha donat suport a la realització de la pel.lícula-documental La educación prohibida. Així és com ells mateixos s'expliquen:

La escuela ha cumplido ya más de 200 años de existencia y es aun considerada la principal forma de acceso a la educación. Hoy en día, la escuela y la educación son conceptos ampliamente discutidos en foros académicos, políticas públicas, instituciones educativas, medios de comunicación y espacios de la sociedad civil. Desde su origen, la institución escolar ha estado caracterizada por estructuras y prácticas que hoy se consideran mayormente obsoletas y anacrónicas. Decimos que no acompañan las necesidades del Siglo XXI. Su principal falencia se encuentra en un diseño que no considera la naturaleza del aprendizaje, la libertad de elección o la importancia que tienen el amor y los vínculos humanos en el desarrollo individual y colectivo.

A partir de estas reflexiones críticas han surgido, a lo largo de los años, propuestas y prácticas que pensaron y piensan la educación de una forma diferente. “La Educación Prohibida” es una película documental que propone recuperar muchas de ellas, explorar sus ideas y visibilizar aquellas experiencias que se han atrevido a cambiar las estructuras del modelo educativo de la escuela tradicional.

Más de 90 entrevistas a educadores, académicos, profesionales, autores, madres y padres; un recorrido por 8 países de Iberoamérica pasando por 45 experiencias educativas no convencionales; más de 25.000 seguidores en las redes sociales antes de su estreno y un total de 704 coproductores que participaron en su financiación colectiva, convirtieron a “La Educación Prohibida” en un fenómeno único. Un proyecto totalmente independiente de una magnitud inédita, que da cuenta de la necesidad latente del crecimiento y surgimiento de nuevas formas de educación.

Jo la recomano, i la penjo aquí, perquè les reflexions que s’hi fan em semblen interessantíssimes. El meu projecte, amb els nens i nenes que venen a classe cada divendres, és un projecte que pretén donar-los algunes eines que els ajudin a desenvolupar-se íntegrament, és a dir, en una pedagogia del joc, de l'acompanyament emocional, la creativitat, la llibertat i el respecte. I és un projecte en plena evolució. No disposo en absolut de "veritats" que no siguin provisionals i circumstancials, és a dir, lligades a un context format per un espai físic, un grup d’infants determinats, un grup de pares i mares. En aquest blog comparteixo de tant en tant la meva experiència amb els que em llegeixen, sense la intenció que sigui definitiva. No vull “fer escola”, sinó contribuir a generar un coneixement sempre en canvi continu. No vull posar èmfasi en l’assimilació d’un tipus de metodologia o continguts, sinó en la construcció personal d’una forma de situar-se respecte als infants. És per això que aquest és un lloc on no s’obliga a ningú a fer quelcom que no vulgui (en relació a l’activitat i no a les normes). El punt de partida és el que cada nen o nena porten dins, els seus desitjos i interessos. Els meus esforços van sempre dirigits a crear, cada vegada que ens trobem, un ambient de seguretat física i afectiva que permeti a cada nen o nena trobar el seu lloc dins del grup i l’activitat. I crec que així, poc a poc, sorgeixen les necessitats, les iniciatives, les ganes de compartir, les ganes de soledat, i de joc. I es van teixint la xarxa. Aquesta és, si més no, la meva visió. Fer-la possible no és sempre fàcil.