Avui anava de capes

Sovint la preparació de les classes de català comença amb un tema / camp semàntic / món. Avui anava de capes. Jo sóc persona de relacionar, em fascina buscar les relacions que les coses tenen les unes amb les altres, tant si es tracta de paraules, com de sensacions, com de cossos. A partir de la idea de capes es pot treballar la consciència corporal (posant èmfasi, per exemple, en el sentit del tacte i treballant des de la pell, imaginant diferents pells, imaginant què hi ha a sota) i el llenguatge: un camp semàntic molt àmpli que abarca des de la geologia fins a la cuina. Això m'agrada. 

La classe l'hem començat observant un porro, deixant-nos inspirar per la forma que té, i mirant de trobar possibilitats de joc: a què s'assembla un porro? Aleshores -entre tots i per torns-  hem anat treient una capa darrera l'altra, assaborint i ensumant la superfície i la profunditat. 

Després hem parlat del cos, de les capes que nosaltres -com els porros- tenim. Hem parlat de la pell, de les capes de la pell, dels muscles, dels ossos...i hem jugat a tocar el terra amb tots els racons possibles de la nostra pell. Hem ballat com si tinguéssim la pell de vidre, de foc, de pedra, d'aigua i de plàstic. Després hem fet capes de mans i capes de sons (amb els petits hem fet la pila de mans, i un cànon) i hem mirat fotos de coses que tenen capes per acabar amb un conte que es titula "Amb aquest cel no es va enlloc" que explica la història d'una gent que pinten el cel de colors diferents, una capa sobre l'altra, perquè troben que el seu cel se'ls ha descolorit. Com el nostre -ha dit la Maria.