7. okt. 2013

Motivar








Amb els grans, divendres passat, vam acabar la classe convidant als pares a entrar per parlar de forma breu de com estem de motivats/desmotivats en relació a les classes de català. I això ho vam fer perquè aquesta vegada em va ser impossible seguir el programa que tenia pensat, i em va ser impossible reconduïr-lo de manera que els exercicis proposats els motivessin prou. De fet vaig parar la classe i vam estar quasi cinc minuts sense dir massa res -jo intentant retrobar-los, quieta, amb el cap ple de preguntes.

Cada setmana que passa, mentre preparo les classes de català i mentre les fem, faig un exercici d’escolta: què els crida l’atenció?, a què s’agafen?, què té sentit per a cada un d’ells i pel grup? Molt sovint fem descobertes, i m’emporto sorpreses molt agradables. Altres dies tinc la sensació de donar-me cops contra la paret. I això és així. Vull dir que abans que res, és important acceptar que hi ha dies i dies.

Però a la classe de divendres passat amb els grans vam acostar-nos al límit, i em vaig haver de prendre 5 minuts per explicar-los que a la classe de català està prohibit venir si no se'n tenen ganes. Pam.

Els experts parlen de dos tipus de  motivació:

·  Motivació interna: Es realitza l’activitat pel plaer inherent a fer-la i per satisfer necessitats internes de la persona. És el model sense pastanaga. Ex: jo vaig a córrer sempre que puc perquè quan ho faig em poso contenta, i perquè m’encanta sentir/notar que el cos treballa, que sóc valenta i que em desplaço mentre el vent em toca la cara...etc.
·    Motivació externa: Es realitza l’activitat per motius extrínsecs a la pròpia activitat. És el model amb pastanaga. Aquí es distingeixen molts tipus diferents, segons el grau de compromís personal en l’activitat realitzada.  Ex.  jo vaig a córrer dos cops per setmana perquè córrer és bo, perquè després de córrer em concentro millor a la feina, perquè així em mantinc en forma, perquè si no vaig a córrer tinc mala consciència, perquè l'Enric va a córrer i m'agrada estar amb l'Enric o perquè el meu marit/ la meva dona em diu que ho faci.

El que passa -com sempre passa amb tots aquests conceptes que els acadèmics i estudiosos fan anar- és que la frontera entre un i l’altre tipus de motivació no és gens precisa. Això de la motvació interna i només interna és una cosa estranya, quasi impossible. Som amb els altres i pels altres, i fem el que fem en relació als altres.  Però si que és veritat que la balança pot decantar-se més cap a un cantó que cap a l’altre. I en el cas dels nens que venen a la classe de català és molt clar que, si més no d’entrada, ho fan perquè els pares ho volen. Amb sort, amb el temps, desenvolupen, o no, una motivació més interna, i  aleshores venen perquè volen, perquè els fa contents i perquè sempre han vingut. Ara bé, no n’hi ha cap ni un que vingui per aprendre català. Venen a jugar, a veure els amics, a dibuixar, a cantar, a estar amb els pares, a descansar, a esbarar-se, a veure la Mireia...etc, però per aprendre català no venen, això jo ho tinc molt clar. Una altra qüestió és que els adults haguem elaborat un pla en relació al reforç del català i a la normalització del català en el context danès. Però els nens, de què.

Una de les tantes coses que passa quan els nens es van fent grans és que parlar de forma "no correcta" els comença a molestar, igual que ens molestava a nosaltres, quan estavem aprenent el danès, no poder-nos expressar de forma precisa i fer anar un danès precari. És un repte no poder transmetre exactament el que volem transmetre, no poder-nos inventar a nosaltres mateixos en el contacte i la comunicació verbal amb els altres. Segur que molts heu passat per aquí. Els del grup de grans - molt més que els de mitjans i ja no diguem els de petits- se senten sovint insegurs, senten que fan el ridícul, i que no poden ser ells del tot.  Quan han de baixar el ulls perquè jo els he preguntat alguna cosa estar a classe deixa de tenir sentit - perquè ara ja el busquen, el sentit!. Si el nivell d’incomoditat supera el nivell de diversió/plaer/curiositat/benestar, desapareix la motivació. Els nens han de poder ser a classe amb la sensació de que això de ser a classe té sentit per ells ara i aquí, i no perquè per Nadal aniran a veure la iaia i llavors què? com ens entendrem amb la iaia?...aquest tipus d’arguments no els interessen.

Per altra banda, també tinc en compte el nombre de nens que formen el grup, la dinàmica de grup i els rols que s’han establert. Si bé està clar que uns nens són més disciplinats que altres, i uns tenen més necessitat de moure’s que els altres, i a uns els costa més parlar català que a d’altres, el rol que assumeixen en el grup no només depèn d’ells sino de les necessitats del propi grup, i per tant cada un dels membres sosté una responsabilitat en relació a mantenir aquests rols o canviar-los. I com que aquí a les classes de català els grups van canviant, també canvien les dinàmiques i els rols.

La meva feina, per tant, és –com sempre- la de intensificar el treball dirigit a incrementar la motivació interna i desenvolupar més estratègies que despertin satisfacció. Em repasso la llista:

·   Diversificar les activitats proposades de manera que sempre resultin noves i estimulants. Que es diu de pressa.
·       Assegurar experiències d’èxit!
·       Afavorir la participació en la presa de decisions
·       Donar reforçaments verbals
·       Establir objectius realistes i assequibles
·       Donar peu a la creativitat
·       Fer més divertida l’activitat
·       Proposar reptes

La vostra (nostra!) com a mares i pares: estar atents al comportament dels nens i nenes a les classes, tenir converses a casa sobre les classes i observar quina és la seva actitud general en relació als divendres i el català; seguir parlant en català de forma conseqüent perquè la llengua sigui part indestriable del vincle/els vincles que la mantenen viva; estar contents de tot el que podem  compartir amb ells, i ser conscients que, en part, fan el que fan per nosaltres i per mantenir el vincle amb nosaltres; i per últim, (i aquesta és la més difícil) deixar anar i permetre la falta de motivació si és que es presenta.

Això és el que he estat pensant aquest cap de setmana. M'agradaria molt que compartíssiu els vostres pensaments aquí, si em llegiu i teniu ganes de dir coses.





3 kommentarer:

  1. Estic totalment d´accord amb tú. He vingut a les classes del grans molt sovint perquè per a mí és important compartir amb la meva filla aquest moment. De vegades ella no té ganes de venir i em demana que em quedi amb ella i així per a ella té sentit anar a classe de la Mireia, perquè serveix precisament per a mantenir el vincle mare-filla. La meva filla no para gaire, però pot parlar català i així i tot de vegades sé que no té res a veure amb les classes de català el fet que estigui avui motivada o no. Per a ella l´important és passar-ho bé i estar amb mí o ajudar a la Mireia, o saber què han fet els altres a les vacances, o menjar xocolata amb xurros per nadal... Són nens i penso que és la meva feina engrescar-la per a motivarla a parlar la MEVA llengua. Curiosament vaig fer la meva tèsi sobre la motivació en aprenentatge infantil i per això crec que fas el que has de fer a les classes, però que això pot no ser suficient si el nen no veu l´utilitat de parlar català. Per molt que els pares ho volguem!.

    SvarSlet
  2. Aquesta tesi que has escrit...la podria llegir, jo? ....jo sé francès...és en francès...? ;)

    SvarSlet
  3. Tot el que dius és cert. Reconec als meus fills clarament al grup de la pastanaga. Em passo els dies reinventant la pastanaga, ha, ha.

    SvarSlet