Amb els grans, divendres passat, vam acabar
la classe convidant als pares a entrar per parlar de forma breu de com estem de
motivats/desmotivats en relació a les classes de català. I això ho vam fer perquè aquesta vegada em va ser impossible seguir el programa que tenia pensat, i em va ser impossible reconduïr-lo de manera que els exercicis
proposats els motivessin prou. De fet vaig parar la
classe i vam estar quasi cinc minuts sense dir massa res -jo intentant retrobar-los,
quieta, amb el cap ple de preguntes.
Cada setmana que passa,
mentre preparo les classes de català i mentre les fem, faig un exercici
d’escolta: què els crida l’atenció?, a què s’agafen?, què té sentit per a cada un
d’ells i pel grup? Molt sovint fem descobertes, i m’emporto sorpreses molt
agradables. Altres dies tinc la sensació de donar-me cops contra la paret. I això
és així. Vull dir que abans que res, és important acceptar que hi ha dies i
dies.
Però a la classe de
divendres passat amb els grans vam acostar-nos al límit, i em vaig haver de
prendre 5 minuts per explicar-los que a la classe de català està prohibit venir
si no se'n tenen ganes. Pam.
Els experts parlen de dos tipus de motivació:
· Motivació
interna: Es realitza l’activitat pel plaer inherent a fer-la i per satisfer
necessitats internes de la persona. És el
model sense pastanaga. Ex: jo vaig a córrer sempre
que puc perquè quan ho faig em poso contenta, i perquè m’encanta sentir/notar
que el cos treballa, que sóc valenta i que em desplaço mentre el vent em toca
la cara...etc.
· Motivació
externa: Es realitza l’activitat per motius extrínsecs a la pròpia activitat.
És el model amb pastanaga. Aquí es distingeixen molts tipus diferents, segons
el grau de compromís personal en l’activitat realitzada. Ex. jo vaig a córrer dos cops per setmana
perquè córrer és bo, perquè després de córrer em concentro millor a la feina,
perquè així em mantinc en forma, perquè si no vaig a córrer tinc mala
consciència, perquè l'Enric va a córrer i m'agrada estar amb l'Enric o perquè el meu marit/ la meva dona em diu que ho faci.
El
que passa -com sempre passa amb tots aquests conceptes que els acadèmics i
estudiosos fan anar- és que la frontera entre un i l’altre tipus de motivació
no és gens precisa. Això de la motvació interna i només interna és una cosa
estranya, quasi impossible. Som amb els altres i pels altres, i fem el que fem
en relació als altres. Però si que
és veritat que la balança pot decantar-se més cap a un cantó que cap a l’altre.
I en el cas dels nens que venen a la classe de català és molt clar que, si més no d’entrada, ho fan perquè els pares ho volen. Amb sort, amb el temps,
desenvolupen, o no, una motivació més interna, i aleshores venen perquè volen, perquè els fa contents i perquè sempre han vingut. Ara
bé, no n’hi ha cap ni un que vingui per aprendre català. Venen a jugar, a veure
els amics, a dibuixar, a cantar, a estar amb els pares, a descansar, a
esbarar-se, a veure la Mireia...etc, però per aprendre català no venen, això jo ho tinc
molt clar. Una altra qüestió és que els adults haguem elaborat un pla en relació
al reforç del català i a la normalització del català en el context danès. Però
els nens, de què.
Una
de les tantes coses que passa quan els nens es van fent grans és que parlar de
forma "no correcta" els comença a molestar, igual que ens molestava a nosaltres, quan estavem aprenent el danès, no poder-nos expressar de forma precisa i fer anar un danès precari. És un repte no poder transmetre exactament el que volem transmetre, no poder-nos inventar a nosaltres mateixos en el contacte i la comunicació verbal amb els altres. Segur que molts heu passat per aquí. Els del grup de grans - molt més que els de mitjans i ja no diguem els de petits- se senten sovint insegurs, senten que fan el ridícul, i que no poden ser ells del tot. Quan han de baixar el ulls perquè jo els he preguntat alguna cosa estar a classe deixa de tenir sentit - perquè ara ja el busquen, el sentit!. Si el nivell d’incomoditat supera el nivell
de diversió/plaer/curiositat/benestar, desapareix la motivació. Els nens han de
poder ser a classe amb la sensació de que això de ser a classe té sentit per
ells ara i aquí, i no perquè per Nadal aniran a veure la iaia i llavors què?
com ens entendrem amb la iaia?...aquest tipus d’arguments no els interessen.
Per
altra banda, també tinc en compte el nombre de nens que formen el grup, la
dinàmica de grup i els rols que s’han establert. Si bé està clar que uns nens
són més disciplinats que altres, i uns tenen més necessitat de moure’s que els
altres, i a uns els costa més parlar català que a d’altres, el rol que
assumeixen en el grup no només depèn d’ells sino de les necessitats del propi grup,
i per tant cada un dels membres sosté una responsabilitat en relació a mantenir
aquests rols o canviar-los. I com que aquí a les classes de català els grups
van canviant, també canvien les dinàmiques i els rols.
La
meva feina, per tant, és –com sempre- la de intensificar el treball dirigit a
incrementar la motivació interna i desenvolupar més estratègies que despertin
satisfacció. Em repasso la llista:
· Diversificar
les activitats proposades de manera que sempre resultin noves i estimulants. Que es diu de pressa.
· Assegurar
experiències d’èxit!
· Afavorir la
participació en la presa de decisions
· Donar
reforçaments verbals
· Establir
objectius realistes i assequibles
· Donar peu a
la creativitat
· Fer més
divertida l’activitat
· Proposar
reptes
La vostra (nostra!) com a mares i pares: estar atents al
comportament dels nens i nenes a les classes, tenir converses a casa sobre les
classes i observar quina és la seva actitud general en relació als divendres i
el català; seguir parlant en català
de forma conseqüent perquè la llengua sigui part indestriable del vincle/els
vincles que la mantenen viva; estar contents de tot el
que podem compartir amb ells, i
ser conscients que, en part, fan el que fan per nosaltres i per mantenir el
vincle amb nosaltres; i per últim, (i aquesta és la més
difícil) deixar anar i permetre la falta de motivació si és que es presenta.
Això és el que he estat pensant aquest cap de setmana. M'agradaria molt que compartíssiu els vostres pensaments aquí, si em llegiu i teniu ganes de dir coses.
Estic totalment d´accord amb tú. He vingut a les classes del grans molt sovint perquè per a mí és important compartir amb la meva filla aquest moment. De vegades ella no té ganes de venir i em demana que em quedi amb ella i així per a ella té sentit anar a classe de la Mireia, perquè serveix precisament per a mantenir el vincle mare-filla. La meva filla no para gaire, però pot parlar català i així i tot de vegades sé que no té res a veure amb les classes de català el fet que estigui avui motivada o no. Per a ella l´important és passar-ho bé i estar amb mí o ajudar a la Mireia, o saber què han fet els altres a les vacances, o menjar xocolata amb xurros per nadal... Són nens i penso que és la meva feina engrescar-la per a motivarla a parlar la MEVA llengua. Curiosament vaig fer la meva tèsi sobre la motivació en aprenentatge infantil i per això crec que fas el que has de fer a les classes, però que això pot no ser suficient si el nen no veu l´utilitat de parlar català. Per molt que els pares ho volguem!.
SvarSletAquesta tesi que has escrit...la podria llegir, jo? ....jo sé francès...és en francès...? ;)
SvarSletTot el que dius és cert. Reconec als meus fills clarament al grup de la pastanaga. Em passo els dies reinventant la pastanaga, ha, ha.
SvarSlet