Dinàmiques de grup

Pel passat 4 d’octubre tenia preparats tres programes que giraven al voltant de la idea de treball en grup, treball cooperatiu -des del cos, i des de la paraula, com sempre. D’alguna manera aquest tema sempre es desenvolupa i pren una forma específica en totes les classes sense excepció, perquè jo sempre tinc molt present la dinàmica de grup i els vincles, quan preparo classes sobre temes diversos. Però divendres passat tenia ganes de provar nous exercicis o dinàmiques on de forma encara més explícita poguéssim aprendre coses noves sobre el nostre grup, el grup al que pertanyem ara, aquest octubre del 2013.

Això ho vam fer de la següent manera, amb tots tres grups (ajustant el nivell a les necessitates de cada grup, és clar): 

Després de fer el nostre petit ritual d’entrada (la maneta pels petits / la corrent pels mitjans i els grans) vam estar treballant amb un elàstic, observant/experimentant amb la tensió i la falta de tensió. Amb els grans, aquí, vam aprofitar per parlar de les cordes vocals, els sons sords i els sons sonors, que encara no tenen clars i que treballarem en les pròximes sessions. Amb els petits el treball consistia simplement en coordinar la veu i el moment de tensió i destensió, amb parella o sols.

Vam guardar els elàstics, i llavors vam jugar a fer servir el cos “com un elàstic” i estirar-lo de totes maneres possibles. Aquí tenien la possibilitat no només d’experimentar el treball de tensió i destensió, sino de despertar el cos i obrir l’atenció cap a l’espai i cap als altres. Tensió, en aquest context, era la tensió necessària per arribar a l’altre.

I  estirats i estirganyats com estavem, vam provar una sèrie d’exercicis nous:

El primer consistia en explicar, per torns, una vivència personal del passat, i anar creant, al mateix temps, una teranyina de fil de llana que s’anava dibuixant cada vegada que donavem la paraula (la troca de llana) al següent. M’explico: el primer sostenia una punta del fil i explicava la vivència nr 1; acabada d’explicar la vivència nr 1 el primer entregava la troca de llana al segon, i seguia sostenint la punta del fil; el 2n explicava la vivència nr 2 i seguidament entregava la troca de llana, però seguia sostenint el tros de fil que li pertocava; i així successivament. D’aquesta manera, i de forma molt física, s’anava creant espai per a cadascú (els torns eren molt clars, tothom tenia clar qui tenia la paraula, qui ja l’havia tingut i qui faltava) al mateix temps que s’anava creant espai pel grup (si algun dels membres del grup deixava d’estar actiu sostenint el fil, la teranyina es desfeia.

A la classe dels petits, evidentment, els pares ajudaven –quan calia- a explicar o a sostenir, però la majoria van explicar amb un somriure alguna cosa de quan eren bebès. A la classe de mitjans –per cert, la primera sessió de mitjans sense pares!- l’exercici va funcionar molt bé, i es va sostenir la tensió fins que l’últim va haver explicat la seva vivència. Una cosa curiosa: la majoria van explicar vivències difícils, vivències que els havien fet créixer d’una manera o altra –i això val tant per la classe de mitjans com la de grans: accidents, baralles fortes amb els germans, moments ens els que s’havíen sentit agredits; els altres van escoltar  amb un respecte extraordinari, sense comentar, ni jutjar, ni afegir cap valoració a la narració. Naturalment, els que havíen explicat una cosa més trivial quan era el seu torn, a mesura que anaven escoltant als altres, van anar sentint la necessitat d’agafar, altra vegada, el fil i explicar més coses.

Després de posar en comú totes aquelles vivències, teníem una teranyina verda que sosteníem entre tots, i que vam fer servir per jugar a passar per entre els fils sense tocar-los: un per un, és clar, mentre els altres sostenien, ben quiets, els fils, per ajudar-nos a no tocar-los. Finalment la vam desfer aixecant-nos, un per un, en el mateix ordre que havíem parlat, de manera que es va crear una fila.

La meva intenció, aquí, era treballar amb la dinàmica de la fila, però això no va funcionar del tot. Hi ha alguna cosa que les resulta difícil, d’això d’anar en fila....no sé ben bé què és. No miren al que tenen davant, miren al primer. I això fa que la fila, de seguida, perdi forma.

En fi. Després de tot això vam mirar fotos de formigues i vam parlar molt de formigues. Tant amb els petits com amb els mitjans vam cantar la cancó i la vam comentar. I aquí vaig fer servir un material nou, unes versions bàrbares de cançons catalanes que s'han publicat no fa gaire: Pim Pom. L'autora és una noia belga, Barbara Van Hoestenberghe, que es dedica a recórrer els pobles de l'Empordà i a fer cantar la gent gran. Recull cançons i en fa unes versions molt especials. Ja n'anirem treballant. Aquí teniu el link del seu blog, si voleu saber-ne més coses. A mi m'encanta!

Amb els mitjans vam acabar la classe dibuixant al cançoner. La classe va anar rodada. Vaig acabar molt i molt contenta, de sentir-los tan a prop i tan compromesos. Mireu-vos aquest parell de fotos, i el video! ...no tinc cap foto de la teranyina, perquè si m'hagués aixecat a fer-la se'ns hagués desfét!