Om mig

Mit billede
Les sessions de PSICOMOTRICITAT I LLENGUATGE que des del 2008 imparteixo aquí a Copenhaguen són un espai on fer ús del català fora de l’àmbit familiar, i una oportunitat de compartir l' aprenentatge amb altres families catalano-daneses. El que a mi em resulta fascinant és ajudar a aquests nens i nenes a ampliar la seva capacitat de comprensió i expressió en català fent un treball que integri aquest procés amb altres processos essencials d’aprenentatge a nivell cognitiu, motriu i afectiu. En aquest sentit el treball de llenguatge es fa a través d’activitats molt diverses que pretenen potenciar i desenvolupar, per una banda, la memòria, la imaginació, la sensibilitat, la capacitat perceptiva, associativa, representativa i simbòlica, i per altra banda pretenen estimular i afinar la consciència corporal, la coordinació, el ritme i els sentits. Totes les activitats que proposo pretenen crear un marc on els nens i nenes puguin prendre consciència de si mateixos, reconèixer com a propis els propis pensaments i emocions, i establir els propis límits. En aquest blog faig registre de les activitats que anem fent i de les experiències i reflexions que se'n desprenen.

17. okt. 2013

Aquest no és un post sobre una sessió de català. Aquest és un post sobre una sessió de català que he somniat.  Potser ho trobareu superflu i poc necessari, que jo expliqui els meus somnis en aquest blog, però ho vull fer perquè amb aquest somni entendreu molt bé les meves trivials inquietuds en relació a la preparació i realització de les classes, cada divendres. La meva fragilitat.

Ha anat així:

D'entrada, aquesta vegada feia tard. Ja sonava el timbre i jo encara no havia tret tots els trastos de l'habitació. Pels que no ho sabeu, fem les classes en una habitació relativament gran de casa meva, i és una habitació on, durant la resta de la setmana, acostumem a tenir-hi caixes i bosses amb continguts diversos (roba, material per les classes, coses que ens hem de treure de sobre i no sabem com), un llit individual, una taula gran (on jo acostumo a treballar) i un parell de cadires. Doncs si, cada dijous al vespre -o divendres al matí- jo arrossego pacientment totes les coses a la sala del costat mirant de no ratllar el terra que si no a casa s'enfaden. I aquesta vegada, en el somni, m'havia esperat massa a fer-ho, i ho estava fent amb presses, a l'últim moment. I a més, com sol passar en els somnis, per més que jo carregava i situava les caixes i mobles a la sala del costat, cada vegada hi havia més endròmines a l'habitació on havíem de fer la classe. I és clar, jo estava preocupada i neguitosa, perquè era conscient que rebre els pares i els nens en aquestes condicions era poc professional.

A banda d'això, aquesta vegada -no sé per què- havia decidit que volia cuidar de forma especial als pares i nens que cada divendres tenen el valor de venir a classe de català. Com a premi, els havia fet una gran olla de sopa de carbassó com la que fa la meva mare, i havia parat una taula per 15 persones a la cuina on podrien fer un tast de sopa calenta abans de començar la sessió. A la pausa entre el grup de petits i el grup de mitjans tenia pensat desparar la taula i parar-la pel següent grup, que havia de tenir el mateix tracte, és clar. A la pausa entre el grup de mitjans i el grup de grans tenia pensat fer exactament el mateix.

Amb tot, la classe es començava a omplir de gent. Normalment, en les sessions reals, la classe es va omplint i a vegades, quan coincideix que ningú està malalt i tothom ha pogut arribar a temps, jo miro al meu voltant i m'atabalo una mica de constatar que som molts i que això requerirà un esforç extra d'atenció per part meva. En el somni, anava venint gent, i més gent, i més gent, i a mida que la gent anava entrant, l'habitació s'anava fent gran. La sensació era la d'estar esperant que comencés un concert, asseguda a terra, i repassant el públic amb els ulls, per veure si hi ha algú conegut. Entre la multitud, de sobte, jo reconeixia el Jordi Casanoves, que és un amic meu que balla i viu a Taradell. Havia vingut amb una nena i m'estranyava, perquè jo pel que sé el Jordi només té un nen, el Lukas, i el Lukas és  molt gran ja, per venir a les classes de català. Reconeixia més gent de Barcelona. Tothom semblava molt content. Els saludava, i m'explicaven que havien agafat l'avió perquè havien sentit a parlar de les classes i els havien explicat que estaven tan i tan bé. En fi. Quina pressió, pensava jo. També em feia il.lusió, per això, tenir tanta capacitat de convocatòria.

El pitjor de tot és que enmig d'aquest caos jo m'adonava que m'havia oblidat de preparar les classes. No tenia cap dels tres programes fets!!..ni el de petits, ni el de mitjans ni el de grans. Mentres saludava la gent la por se m'anava ficant al cos i mirava de fer els possibles per elaborar un programa mentalment, i de forma espontània, fent servir els elements que s'havien presentat: sopa i moltíssima gent. Se m'acudia que potser seria interessant treballar el desplaçament de la cuina a l'habitació de formes diferents, que podiem fer servir els pares d'obstacles per fer un circuit a la classe, i que a l'hora de tastar la sopa podríem parlar de les coses calentes, les coses tèbies i les coses fredes, el refredament, la progressió, les mides, i de pas explicar el conte dels tres ossets. Tot em semblava una mica agafat pels pèls, però no podia tornar enrera, la classe s'havia de fer, i amb calma i entusiasme.

Aquí tres de les fotos que vam mirar l'últim dia, quan parlavem d'animals que hibernen. Què diríeu que somnien?





Ingen kommentarer:

Send en kommentar