Trieu i remeneu, i el que no us serveixi, deixeu-ho caure. Es titula La meva llengua? Si cliqueu a "aquí" anireu al blog. Però aquí el teniu:
El que em proposo fer aquí no és una reflexió sobre la llengua
catalana. És una reflexió, en català, sobre la llengua. De la mateixa manera
que les classes de psicomotricitat i llenguatge que faig aquí a Dinamarca no són
classes de català sinó classes en català. La diferència entre una cosa i l’altra
és gran, i s’articula a partir de dues maneres diferents de concebre la
llengua, i en definitiva, és clar, a partir de dues maneres d’entendre el món.
L’una implica un exercici de separació i objectivització de la
llengua, en el qual la llengua esdevé un objecte separat del subjecte que la fa
servir, i es presenta com a sistema estàtic que es pot aprehendre, incorporar i
reproduir. La llengua és aquí un sistema de possibilitats limitades,
pre-determinades i mantingudes, a recer de qualsevol influència substancial per
part del (cos del) parlant, (cos de) l’oient o la situació. Com a sistema
complet i definit en un espai que imaginem com a neutral, la llengua es pot
assolir i posseir, i per tant també es pot instrumentalitzar. Aquesta és una
llengua que circula de fora a dins, i de dins a fora, carregant les grans
veritats del món i els secrets de l’ànima.
Aquest exercici de separació i tematització es fa possible en la
mesura que acceptem com a necessària la lògica dualista junt/separat, lògica
relacional amb la qual pensem el món en una societat occidental regida per l’individualisme.
Aquesta lògica desposseeix l’individu de la seva dimensió en comú i l’obliga a
l’autosuficiència, ens explica la Marina Garcés en el seu llibre Un mundo común. És la mateixa lògica que desencadena
el problema de la consciència separada del cos, i converteix el cos en objecte
d’anàlisi separat del subjecte analitzador. La ciència, que es proposa l’objectivitat
com a ideal, estableix un cos-objecte que es pot disseccionar “des de fora”.
Aquest cos-objecte és també el servidor humil de l’intel·lecte, que cuidem i
mantenim tant com podem perquè ens destorbi el mínim possible i ens permeti
dedicar-nos a les coses “realment importants”, i també el cos-objecte de desig
i de consum, que mirem de transformar al ritme de les demandes del mercat.
La segona manera de concebre la llengua implica un exercici de
resistència a aquesta lògica dualista que articula contraris com junt/separat o
dins/fora. Aquí la llengua no entra i surt, sinó que continua. És la llengua en
constant transformació, creada i recreada per uns cossos que no atrapen espais
interiors i privats, perquè estan immersos en el món de forma indestriable: un
sistema de possibilitats infinites que situa els parlants i els oients sempre i
de forma insistent en els límits de la llengua, allà on la llengua deixa
d’anar en majúscules i es desfà, per canviar de forma. De la mateixa manera que
els músics, els ballarins o els pintors toquen, ballen i pinten per anar
definint el que és la música, la dansa i la pintura, els parlants i els oients
parlen i escolten per anar definint el que és la llengua. Aquesta és una
llengua que es resisteix a les conclusions, i als exercicis d’inclusió i
exclusió.
No cal dir que personalment simpatitzo molt més amb aquesta
segona opció. La llengua, igual que el cos, és un tros de món. No comença ni
acaba en si mateixa, sinó que és vincle. I igual que el cos, la llengua ens
recorda que allò que sabem personal i íntim és, pel fet de ser-ho, col·lectiu —de
ningú i de tothom a l’hora. No ens en podem apropiar, ni tampoc
desprendre-nos-en, com qui fa anar una bicicleta. És tan absurd prohibir-la,
com defensar-la, perquè no ens pertany. En tot cas, som nosaltres que li
pertanyem a ella. Una llengua es pot temptejar i compartir, i no cal dir que
tothom, sortosament, ho fa de manera diferent i única. Com que és un tros de món,
la llengua no fa de mirall del món, oferint descripcions exactes del que hi ha “a
fora”. Fer llengua és fer món, i establir amb paraules la intensitat de cada
esdeveniment.
Això ens porta al principi. Les classes en català que faig aquí
a Dinamarca són classes de consciència corporal en català. El que a mi em
resulta interessant és acompanyar aquests nens en un procés que els porti a
estar cada vegada més presents i comunicatius, i més connectats a la sensació.
Connectant amb la sensació, que és el punt de trobada entre aquest cos i aquest
món —que de cap manera podem separar—, fem possible el moviment creatiu, el
pensament creatiu i el llenguatge creatiu. Quan ens remetem a aquestes
sensacions, obrim possibilitats de llenguatge noves i més que aprendre la
llengua, l’anem transformant.
A Mireia Serra (1976) la mou una fascinació pel cos en totes les
seves dimensions. És mare de dues nenes, llicenciada en Teoria de la Literatura
i Literatura Comparada per la Universitat Autònoma de Bellaterra, llicenciada
en Psicomotricitat per la UCC (Hillerød, Dinamarca) i ha acomplert una extensa
formació de dansa i teatre. A més de desenvolupar una activitat professional
relacionada amb la llengua i la literatura, ha treballat com a actriu i
ballarina. Actualment viu a Copenhaguen, on imparteix classes de Psicomotricitat
i llenguatge en català a nens de famílies catalano-daneses (http://mireiaserravoltas.blogspot.dk),
imparteix entrenaments físics Body Weather i treballa en un projecte de recerca
centrat en el treball de la consciència corporal com a vehiculador del
pensament creatiu i del llenguatge creatiu.
This entry
was posted in Opinions in http://patufetsalmon.wordpress.com/category/opinions/
Ingen kommentarer:
Send en kommentar