16. okt. 2016

Qüestions de metodologia: patatim patatam



Tres ratlles sobre la metodologia que és eix vertebrador de totes les activitats que fem a les classes de català i un exercici exemplificatiu, que els exemples sempre ajuden.

A grans trets, el que fem a classe és facilitar un procés d’aprenentatge de la llengua en el que anomenar, formular i narrar vagin acompanyats de l’experiència i l’activitat sensorial, motriu, emocional i social. Això, que pot sonar molt abstracte, s'entén molt bé molt si desgranem la seqüència del Serra mimerra, per exemple. És una seqüència senzillíssima, en termes d’execució, però d’una complexitat fantàstica.

Es tracta d’una seqüència de moviment on començem agafats de les mans fent un cercle i picant de peus mentre cantem una cançó que diu:

Serra mimerra
olla de terra
olla de fang
patatim patatam

Cantem mentre piquem de peus a terra, fort, tot marcant el ritme, que és lent, i mirant-nos els uns als altres. Quan arriba el patatim patatam caiem a terra. I a terra jo els demano que s’hi quedin una mica, que descansin, que es “desinflin” del tot. Llavors els “bufo”. A cada bufada s’inflen una mica fins a posar-se drets.
I hi tornem uns quants cops.

Aspectes interessants:
Abans de caure hem establert la situació de mirar-nos als uns als altres mentres, agafats de la mà, piquem de peus ben fort i cantem fort: una molt bona manera d'aterrar, de conectar amb l'espai, el terra, el propi cos i el dels companys.
·      Com que tots els nens saben que quan arribi el patatim patatam caurem tots per terra es crea una atenció especial, que a més va augmentant durant la cançó.  Perquè és que caure és fantàstic (si saps caure sense fer-te mal, és clar –cosa que saben fer tots els nens). No hi ha cap nen que no la vulgui cantar, i ben cantada!, per què tots volen arribar al final. És una cançó i una seqüència de moviment que de forma molt evident genera expectativa, il.lusió i energia.
·      Caure, a més a més, és instal.lar-se i per tant definir un lloc. Amb uns quants patatims patatams queda claríssim (per la majoria) que la classe la fem aquí, i no 6 metres més enllà (el nou local és gran) i que en tot cas si algú s’allunya del cercle és perquè s’ha despistat. 

·      Durant la fase en la que ens anem inflant amunt fem possible l’experiència sensorial d’un cos (el meu, i el dels altres) que es va despertant, preparant, que es fa gran, i fort. Però no és un cos amb una tensió excessiva, és un cos que també ha de saber deixar anar. A partir de la dinàmica d’activar i desactivar estimulem la propiocepció (la sensibilitat en relació a l’interior del cos, a l’estat i moviment) i regulem el nivell d’activitat de la musculatura i les articulacions. Activament, “ens fem” un cos - un nosaltres – ni massa tens, ni massa cansat: un cos atent, viu, i tranquil. En aquest sentit tampoc és casual que fem aquest exercici al principi de la classe, en un moment en el que hem de crear una disposició, una presència.

·      Durant tota la seqüència jo vaig fent la narració del que ens passa, i anomeno estats, parts del cos, diferents intensitats i tot el que puc anomenar. Aquest és un marc en el que les paraules es poden aprendre connectades amb l’experiència sensorial emocional i social. L’expressió “patatim patatam” no és només la paraula caure, és el tots per (a)quí n’enllà, que diuen a casa meva, és deixar anar, relaxar-se, deixar-ho tot, permetre-ho, fer-ho al costat de la mare/pare, i amb els altres.

·      Que jo els bufi i els torni a posar drets tampoc és casual. És una manera d’establir una autoritat amable, una manera d’explicar als nens que a classe de català és la Mireia la que infla i desinfla, la que guia. A través d’aquest joc queda molt clar que a classe de català juguem a això, que no juguem a que cadascú fa el que vol. Aquesta acció és mil vegades més eficaç i suggeridora que no frases com “Aquí a classe heu de fer el que dic jo”. A part d’establir una autoritat, estableix un marc de grup, un nosaltres inflats i desinflats. Això ho reforça evidentment l’experiència del cercle, que com a experiència sensorial és molt potent. I fer la crescuda en diferents bufades proposa un repte motor també molt interessant, tant per petits com per grans.






El procés cognitiu d’aprenentatge de la llengua és inseparable del procés motriu, emocional i social. I estic parlant del procés d’aprenentatge que fem tots de petits. La paraula “lluny”, per exemple, només es pot aprendre si es té l’experiència física, emocional i social de ser un individu, amb uns límits que em defineixen i distingeixen de l’entorn i dels altres, i si el cos em permet (a través del sentit de la vista entre d’altres coses) mesurar la distància entre jo i l’objecte que està “lluny”. 

De grans aprenem les segones llengües fent ús de la cognició, bàsicament. Aquí hem après per exemple que els danesos, si volen dir lluny, diuen lang væk i llestos. Així ens estalviem de repetir tota l’experiència física i emocional que acompanya l’expressió perquè altra feina tenim, no ens cal, ja l’hem feta, i tots aquests exercicis de ritme i consciència corporal ens resultarien “infantils”. 
Per sort, jo dóno classes a nens! 

2 kommentarer:

  1. A mi el serra mimerra ja m'agradava abans, però després de llegir això, encara m'agrada més! :)

    SvarSlet
  2. Molt interessant l'anàlisi del que s'aconseguiex amb el Serra mimerra en aspectes personals i socials. Més encara si també hi participen o hi són presents els pares.

    SvarSlet