Les últimes setmanes he estat reflexionant sobre un fenòmen curiós que es dóna entre els alumnes més petits que venen a les meves classes: a més d’un li passa que senzillament no pot suportar que els pares els diguin que ”anem a classe de català”. I no és que no els agradin les classes –precisament aquests mateixos alumnes a vegades ploren i es desesperen per anar-hi –m’expliquen. Però només hi volen anar si els pares anomenen les classes sense utilitzar la paraula ”català”. Les expressions que més funcionen són ”anem a música” i ”anem a veure la Mireia”.
Penso que és una sortida prou
intel.ligent. De fet, el que fan aquests nens és negar-se absolutament a fer
del català una “llengua”, una cosa aliena que ”s’ha d’a-prendre”, una cosa ”que
s’aprèn a classe”.
Quan jo estudiava Teoria
Literària i Literatura Comparada a la facultat de Bellaterra llegíem Orientalism d’Edward Said, inspirat en
la teoria de Foucault, que analitza el discurs occidental sobre l’Orient. Said
parla de com s’ha construit aquesta determinada manera d’entendre i representar
l’Orient i com aquesta concepció i representació –que es fa a través de
paraules- és un exercici de poder, una manera de desplegar autoritat sobre
l’Orient. El text d’Edward Said és molt complex, però un dels aspectes més
importants és que revela de manera crítica un mecanisme que ha utilitzat el
colonialisme per crear ”l’altre” a partir d’un discurs de ”percepció de
l’altre” i per d’aquesta manera poder establir un centre des del qual es pot percebre,
anomenar i exercir poder.
Què té a veure Edward Said
amb aquests meus alumnes de tres-quatre anys que no volen anar ”a classe de
català”?
El gest d’aquests nens i
nenes –que no passa per la reflexió ni ha sorgit del seu coneixament profund
sobre la teoria del discurs de Foucault i el post-colonialisme- és una manera
de resistir-se a aquest mecanisme que fa del català una llengua- fent així del
danès una no-llengua en el sentit que es dóna per suposada.
Perquè quan diem ”anem a
classe de català” el que passa és que el danès es fa invisible com a llengua,
perquè representa la normalitat, el centre, i de cop el català és UNA llengua, un fenòmen divergent, diferent, altre.
Igual que els diferents i els
altres segons el discurs occidental són els “de color”, els homosexuals, els
musulmans etc. i mai els blancs, els heterosexuals o els cristians. El color
dels blancs, la sexualitat dels heterosexuals o la religió dels cristians són
invisibles.
En definitiva, l’expressió
”anem a català” no els agrada –m’imagino jo- perquè construeix una anormalitat,
un espai no conquerit, una diferència respecte la norma.
I això no els interessa gens.
Ells no volen parlar “una altra llengua”. Ells volen parlar i prou.
En fi. Que si voleu venir ”a
classe de català” sereu molt benvinguts. Però si els vostres fills es
resisteixen a venir ”a català” i us demanen amb llàgrimes als ulls de venir ”a
veure la Mireia”, aplaudiu-los i busqueu un nom nou.
Ingen kommentarer:
Send en kommentar