L'hiperrealisme

7 de maig del 2017. Penúltima sessió de l’any amb el grup de grans. Me’ls emporto a Arken, a veure una exposició sobre el cos humà, que funciona amb una precisió espectacular: esculptures hiperrealistes, d’una perfecció tècnica sorprenent, que presenten el següent repte a l’espectador: són estàtues que conviden a fer un intercanvi de rols entre el que observa i el que és observat. Que és l’intercanvi que ha de poder fer qualsevol objecte artístic si es vol eficaç, per altra banda.

Jo vaig fer aquesta experiència: tot i saber que eren esculptures, jo me les mirava i tenia la sensació d’estar mirant una persona real, cosa que té les seves conseqüències. Se’m va fer evident que mirar a una persona no es pot fer de qualsevol manera, que mirar implica comprometre’s d’una manera especial, implica posar-se al lloc de l’altre, sentir a l’altre, i sentir que l’altre també mira, que l’altre em pot mirar a mi - coses que en absolut són necessàries quan mirem una estàtua tradicional d’aquestes que són estàtues i semblen estàtues. Jo em vaig sorprendre mirant-me-les amb timidesa, com demanat permís. Em vaig sorprendre mirant-me a mi mateixa, pensant-me. Com si tingués un mirall a davant. I no era l’única: vaig observar que un dels nens del grup en un moment donat va mirar al seu voltant per assegurar-se que ningú el veia abans de prendre la decisió de donar la volta i passar al davant d’una estàtua d’una nena despullada amb les cames obertes i asseguda a terra. Ho feia per assegurar-se que ningú el veia fent una cosa que segons les normes socials no es pot fer. Perquè allò quasi bé era una nena. Pot molt ben ser que aquesta fos la primera vegada que aquest nen podia mirar-se, amb calma i amb curiositat, el sexe femení, i això en un context que legitimava el seu gest. Fantàstic.

Ens van passar més coses. Com que aquelles estàtues s’assemblaven molt a nosaltres, els nens i jo, de forma molt espontània, vam començar a jugar a fer d’estàtues. Per què de fet, si aconseguíem fer-ho molt i molt bé, i no moure’ns gens, érem quasi bé com elles. Sobretot a la foto!!

Estar quiet quiet és un exercici prou interessant, un repte físic complex i un viatge emocional i mental enriquidor: sostenir la quietud, mostrar-se indiferent al moviment que ens envolta, indiferent a les mirades dels altres i deixar-se mirar sense tornar la mirada. I adoptar diferents postures també ho és, d’interessant: és una manera d’exercir empatia, de posar-se com l’altre, una manera de ser –per uns moments- l’altre.

Esculptura grupal abans de sortir

 A la sortida vam córrer. Ho necessitàvem. 

I al cap de mitja horeta vam agafar l’autobús, sense adonar-nos que ens deixàvem la jaqueta de pluja de l’Olau a terra.

Sort que l’Olau té uns pares molt simpàtics que al vespre el van portar en cotxe a Ishøj altra vegada a buscar-la.