Nostàlgia torna a ser una d'aquelles paraules absurdes i ambicioses que pretenen designar l'inexplicable. Jo sóc una persona terriblement nostàlgica, i no em calen les classes de català per posar-me a enyorar coses intensament. Si que és veritat, per això, que aquests divendres a la tarda em transporten, a vegades, als meus cinc-sis anys, a l'escola Sta Anna del carrer Bailèn: les fonts blaves del pati, el sorral, la ratlla groga o la classe de rítmica. I no sol ser un viatge gaire agradable. No perquè no hi estigués bé, a l'escola, sino perquè viure'n l'absència és sentir com passen els anys, cómo se pasa la vida, cómo se viene la muerte, tan callando, cuán presto se va el placer, cómo, después de acordado, da dolor. Divendres passat, última sessió abans de les vacances de tardor on molts els d'aquí ens escapem a Barcelona, em vaig sorprendre cantant-los una cançó que em van ensenyar de petita, aquesta que canten aquí uns nens de Barcelona que no conec de res. No recordo on me la van ensenyar. Potser a l'escola, potser al parvulari. No ho sé. Però sé que era petita. I portava una bata blava com la que porten aquests nens del video. I la meva ànima corria sola, sense mirall, i sense nostàlgia.
Bones vacances a tots! Envieu-me un parell de fotos d'aquests dies, que les farem servir a la tornada.
Ingen kommentarer:
Send en kommentar