Dues raons per les quals m’agrada la pluja. Dues raons aparentment contradictòries. Només aparentment.
A vegades quan plou i la pluja m’enxampa, a fora, em passa el següent:
Primer estic una estona arrufant el nas i encongint el coll i posant cara de fàstic, com fa tothom aquí. Perquè la pluja empipa - a mi se’m mulla el front, i els rínxols del serrell, i la cara llarga se'm fa més llarga. Però al cap d’uns minuts, el repte que suposa la pluja em fa reaccionar. Perquè jo sóc molt persona de reptes. Viure, per mi, és un repte, desgraciadament. I per això poso sempre molta energia en qualsevol cosa que faig, inclús quan no és necessari posar-n’hi tanta. El cas és que quan entreveig la possibilitat de contemplar la pluja com un repte –un més!- m’animo, i em proposo d'acceptar-lo. A veure si puc –em dic a mi mateixa- passejar sota la pluja sense arrufar el nas, ni encongir el coll, ni posar cara de fàstic? A veure si puc parar-la amb un somriure i deixar que em mulli tot el que m’hagi de mullar? A veure si en sé, de deixar-la caure amb elegància i harmonia, com qui no res. A veure si sóc capaç de desitjar-ne més i tot. I aleshores disfruto de la lluita, i em sento satisfeta d’haver sabut vestir la quotidianitat amb una disfressa extraordinària.
Primer estic una estona arrufant el nas i encongint el coll i posant cara de fàstic, com fa tothom aquí. Perquè la pluja empipa - a mi se’m mulla el front, i els rínxols del serrell, i la cara llarga se'm fa més llarga. Però al cap d’uns minuts, el repte que suposa la pluja em fa reaccionar. Perquè jo sóc molt persona de reptes. Viure, per mi, és un repte, desgraciadament. I per això poso sempre molta energia en qualsevol cosa que faig, inclús quan no és necessari posar-n’hi tanta. El cas és que quan entreveig la possibilitat de contemplar la pluja com un repte –un més!- m’animo, i em proposo d'acceptar-lo. A veure si puc –em dic a mi mateixa- passejar sota la pluja sense arrufar el nas, ni encongir el coll, ni posar cara de fàstic? A veure si puc parar-la amb un somriure i deixar que em mulli tot el que m’hagi de mullar? A veure si en sé, de deixar-la caure amb elegància i harmonia, com qui no res. A veure si sóc capaç de desitjar-ne més i tot. I aleshores disfruto de la lluita, i em sento satisfeta d’haver sabut vestir la quotidianitat amb una disfressa extraordinària.
Quan no m’enxampa, la pluja, també m’agrada, i per una raó ben diferent. Des de casa, i mirant com plou des de la finestra, el soroll de la pluja em calma. No només perquè em fa ressonar tota l’aigua que porto a dins sino perquè la pluja se’m presenta com l’excusa perfecte: mentres plogui, no se’m pot demanar res. Faig compàs de silenci i respiro. Retirada del món, em sento alliberada de no haver d’afrontar-me a cap repte, ni haver de cosir cap disfressa.
Curiós que la pluja, tant quan l’he d’entomar com quan no l’he d’entomar, em faci tant evident la tensió constant i intensitat amb la que convisc. Curiós que m’agradi, la pluja.
Amb pluja o sense, avui celebrem la festa de Nadal aquí baix, a la biblioteca. Fem la xocolatada de cada any. La xocolata, com sempre, la fa la Montse, que l'ha feta cada any, des del 2008! -llavors eren altres temps, no erem tants i la feiem a casa seva.
Si algú es mereix una festa, o un regal de Nadal, és el senyor Cayu, que un cop més, ha fet possible el regal, amb una tria de pel.lícules i una portada dolçíssima. Ja ho va fer el 2012, i el 2013 ens va fer la portada del CD Sona 2013.
La Geganta, per cert, ja té cames.
Quin comentari més preciós aquest de la pluja i els reptes i "l'aigua que porto a dins" i el compàs de silenci.
SvarSletGràcies, gràcies