Om mig

Mit billede
Les sessions de PSICOMOTRICITAT I LLENGUATGE que des del 2008 imparteixo aquí a Copenhaguen són un espai on fer ús del català fora de l’àmbit familiar, i una oportunitat de compartir l' aprenentatge amb altres families catalano-daneses. El que a mi em resulta fascinant és ajudar a aquests nens i nenes a ampliar la seva capacitat de comprensió i expressió en català fent un treball que integri aquest procés amb altres processos essencials d’aprenentatge a nivell cognitiu, motriu i afectiu. En aquest sentit el treball de llenguatge es fa a través d’activitats molt diverses que pretenen potenciar i desenvolupar, per una banda, la memòria, la imaginació, la sensibilitat, la capacitat perceptiva, associativa, representativa i simbòlica, i per altra banda pretenen estimular i afinar la consciència corporal, la coordinació, el ritme i els sentits. Totes les activitats que proposo pretenen crear un marc on els nens i nenes puguin prendre consciència de si mateixos, reconèixer com a propis els propis pensaments i emocions, i establir els propis límits. En aquest blog faig registre de les activitats que anem fent i de les experiències i reflexions que se'n desprenen.

14. jan. 2015

De lectura obligatòria

Ja fa temps que tinc ganes d’escriure-ho, això. Ho diria a la classe, però no ho faig perquè no m’agrada fer reflexions pedagògiques mentres els nens esperen, avorrits, que arrenqui la classe. És una cosa que em recordo a mi mateixa cada cop que he de fer classe i que vull compartir amb tots els pares, mares, àvies i avis que acompanyen els alumnes a classe:

La millor manera d’ajudar als nens a que es concentrin i desenvolupin interès en el que fem a classe és mirar de concentrar-nos el màxim possible nosaltres, els adults.  

Tots els nens ho fan, això de retirar-se de l’activitat que fa el grup. Ho fan per raons molt diverses, i a vegades tenen una raó de pes, per fer-ho. Però també passa sovint que ho fan per cridar l’atenció de l’adult. I passa molt sovint que els pares, com que ens agradaria que els nostres fills seguissin la classe, ens afanyem a perseguir-los, els demanem que facin el que tothom fa, que tornin. I perdem la concentració.

Jo proposo (i em proposo sempre, i no sempre ho aconsegueixo) esperar uns minuts: seguir treballant, compromesos amb el joc que juguem, la cançó que cantem, el conte que escoltem. Ja sé que potser no resulta fàcil, cada dijous/divendres a la tarda, apassionar-se amb el sol solet. Jo –ja ho sabeu- miro sempre de presentar el treball de formes sorprenents i noves, per fer-ho més lleuger. Però d’aquesta no ens n’escapem: hem de repetir coses. Una vegada darrera l’altra. I els adults tenim la obligació d’inventar-nos la manera de posar-hi cada vegada tota la intenció del món. No els podem demanar que s’impliquin si nosaltres no ho fem. No seria just. I és que no es tracta només del sol solet. Es tracta de trobar-nos, de compartir coses junts i de comunicar-nos. Com més atents, il.lusionats i encuriosits estiguem, més els tindrem al costat, fent el que fem nosaltres.

La imatge seria aquesta. Estem al seu costat, no al davant. I a l’hora de picar de mans no els agafem les seves per ajudar-los a picar. Piquem, que ja vindran.




Mireu. Mireu quines fotos més borroses, més mal fetes i més fantàstiques!!!són d'una classe de fa dos anys!…setembre del 2012. 














2 kommentarer:

  1. Com ho trobo a faltar i que bé que ens ho passavem!!!! Aprofiteu els qui ara porteu els nens a la classe de la Mireia!!

    SvarSlet
  2. Gràcies, Montse. Aquí també se't troba a faltar!!!

    SvarSlet