Om mig

Mit billede
Les sessions de PSICOMOTRICITAT I LLENGUATGE que des del 2008 imparteixo aquí a Copenhaguen són un espai on fer ús del català fora de l’àmbit familiar, i una oportunitat de compartir l' aprenentatge amb altres families catalano-daneses. El que a mi em resulta fascinant és ajudar a aquests nens i nenes a ampliar la seva capacitat de comprensió i expressió en català fent un treball que integri aquest procés amb altres processos essencials d’aprenentatge a nivell cognitiu, motriu i afectiu. En aquest sentit el treball de llenguatge es fa a través d’activitats molt diverses que pretenen potenciar i desenvolupar, per una banda, la memòria, la imaginació, la sensibilitat, la capacitat perceptiva, associativa, representativa i simbòlica, i per altra banda pretenen estimular i afinar la consciència corporal, la coordinació, el ritme i els sentits. Totes les activitats que proposo pretenen crear un marc on els nens i nenes puguin prendre consciència de si mateixos, reconèixer com a propis els propis pensaments i emocions, i establir els propis límits. En aquest blog faig registre de les activitats que anem fent i de les experiències i reflexions que se'n desprenen.

14. jul. 2017














....i fotos de la trobada al parc amb el grup de petits i mitjans per celebrar el final de curs!

23. jun. 2017












Us deixo amb unes quantes fotos d'una de les últimes classes d'aquest curs. Va ser, tant amb el grup de petits com amb el de mitjans, una classe una mica especial perquè amb l'Elisenda, que ara s'encarrega de La Biblioteca juntament amb l'Iñaki, vam fer entrega de carnets -que han quedat molt divertits- i vam explicar contes. Amb els mitjans vam fer el primer exercici de lectura d'un text que ja tots coneixem i que hem cantat moltíssimes vegades.

I amb això tanco el curs. El primer curs al local de Danasvej, amb finestres grosses, terra blau i coixins de colors. Bon estiu a tothom!!!!

14. jun. 2017

I l’última sessió del curs amb el grup de grans costa d'explicar!

La Clara, la mare de’n Pau, ens va parlar de la llum. Ens va dir que el color no existeix, sinó que és el resultat del diàleg de la llum amb les coses. Que el negre, per exemple, és el resultat d’un diàleg amb un objecte que s’empassa tots els colors que li dóna la llum i no dóna res a canvi. Ens va dir que la llum està feta de tots colors. Vam mirar d’entendre com es fan els colors en una pantalla d’ordinador, a partir de la juxtaposició de primaris. 














Vam parlar de filtres. Ara ja sabem que un filtre òptic és un medi que només permet el pas de llum amb certes propietats, suprimint la llum restant. Ens vam mirar filtres de color, que només deixen passar la llum d’una determinada longitud d’ona, i filtres polaritzadors, que bloquegen la llum polaritzada en determinats plànols. Aquests últims són capaços de fer meravelles. Aquest que es veu aquí en el diagrama bloqueja la llum que no es polaritza en pla vertical, per exemple. Clara, corregeix-me si dic bestieses.







Aquí ens miravem objectes situats a fora el carrer, jugant amb dos filtres polaritzats i fent-los girar l'un contra l'altre





I entre els dos filtres vam col.locar-hi una pestanya de vidre, que vam forrar amb cinta adhesiva. El resultat és màgic. 






Després de la sessió va passar l’Elisenda, que és la nostra bibliotecària, per què els nens poguessin agafar llibres de préstec per l’estiu.



I a les 18:00 vam sopar al parc i ens vam dir bon estiu!




.
7 de maig del 2017. Penúltima sessió de l’any amb el grup de grans. Me’ls emporto a Arken, a veure una exposició sobre el cos humà, que funciona amb una precisió espectacular: esculptures hiperrealistes, d’una perfecció tècnica sorprenent, que presenten el següent repte a l’espectador: són estàtues que conviden a fer un intercanvi de rols entre el que observa i el que és observat. Que és l’intercanvi que ha de poder fer qualsevol objecte artístic si es vol eficaç, per altra banda.

Jo vaig fer aquesta experiència: tot i saber que eren esculptures, jo me les mirava i tenia la sensació d’estar mirant una persona real, cosa que té les seves conseqüències. Se’m va fer evident que mirar a una persona no es pot fer de qualsevol manera, que mirar implica comprometre’s d’una manera especial, implica posar-se al lloc de l’altre, sentir a l’altre, i sentir que l’altre també mira, que l’altre em pot mirar a mi - coses que en absolut són necessàries quan mirem una estàtua tradicional d’aquestes que són estàtues i semblen estàtues. Jo em vaig sorprendre mirant-me-les amb timidesa, com demanat permís. Em vaig sorprendre mirant-me a mi mateixa, pensant-me. Com si tingués un mirall a davant. I no era l’única: vaig observar que un dels nens del grup en un moment donat va mirar al seu voltant per assegurar-se que ningú el veia abans de prendre la decisió de donar la volta i passar al davant d’una estàtua d’una nena despullada amb les cames obertes i asseguda a terra. Ho feia per assegurar-se que ningú el veia fent una cosa que segons les normes socials no es pot fer. Perquè allò quasi bé era una nena. Pot molt ben ser que aquesta fos la primera vegada que aquest nen podia mirar-se, amb calma i amb curiositat, el sexe femení, i això en un context que legitimava el seu gest. Fantàstic.

Ens van passar més coses. Com que aquelles estàtues s’assemblaven molt a nosaltres, els nens i jo, de forma molt espontània, vam començar a jugar a fer d’estàtues. Per què de fet, si aconseguíem fer-ho molt i molt bé, i no moure’ns gens, érem quasi bé com elles. Sobretot a la foto!!
Estar quiet quiet és un exercici prou interessant, un repte físic complex i un viatge emocional i mental enriquidor: sostenir la quietud, mostrar-se indiferent al moviment que ens envolta, indiferent a les mirades dels altres i deixar-se mirar sense tornar la mirada. I adoptar diferents postures també ho és, d’interessant: és una manera d’exercir empatia, de posar-se com l’altre, una manera de ser –per uns moments- l’altre.



























Esculptura grupal abans de sortir



 A la sortida vam córrer. Ho necessitàvem. 







I al cap de mitja horeta vam agafar l’autobús, sense adonar-nos que ens deixàvem la jaqueta de pluja de l’Olau a terra.


Sort que l’Olau té uns pares molt simpàtics que al vespre el van portar en cotxe a Ishøj altra vegada a buscar-la.