Sempre m’ha
semblat interessant plantejar situacions d’aprenentatge on els nens i nenes
puguin tenir una experiència concreta i sensorial al mateix instant en el que
se’ls presenten paraules o expressions que la descriguin. Per què estic
convençuda de que si s’aprèn la paraula “dolç” menjant un gelat de vainilla i
en relació a aquest gelat i a la persona que te l’ha comprat i que te’l llepa,
la complexitat de l’experiència fa que la paraula “dolç” tingui molt més sentit
que no pas si ens l’expliquen a partir de la paraula equivalent en una altra
llengua -dolç és sød (en danès) i
llestos. Així és com normalment aprenem les segones i terceres llengües quan
som adults. Ens estalviem l’experiència, i així tot va més de pressa.
Els meus alumnes
són petits, per sort. I estan aprenent el català igual que aprenen el danès:
vivint i connectant-se amb la necessitat de dir coses. Estan aprenent el català
parlant-lo, sentint la necessitat de “interrompre el soroll i trobar aquella
paraula que realment necessito dir-te, aquell sentit que il.lumina d’una altra
manera el que estem vivint” -en paraules de la Marina Garcés.
Sobre aquesta base
miro de pensar exercicis i activitats per fer a les classes. Si expliquem el
conte de La rínxols d’or i ens hem d’endinsar en el món de les mides, per
exemple (ós gran / ós mitjà / ós petit o plat gran / plat mitjà / plat petit)
miro de donar-los la possibilitat de sentir (de com-prendre el sentit) de les
paraules “gran”, “mitjà” i “petit” no només a partir de dibuixos que
representen relacions entre mides diferents, sinó a través d’experiències que
demanen de la intervenció d’altres sentits a part del de la vista. Els parlo
per exemple de la veu gruixuda de l’ós gran, i de la veu fina de l’ós petit,
del ritme pausat i tranquil del cor de l’ós gran, i el ritme accelerat i
lleuger de l’ós petit, els demano que escoltin el cor dels seus pares i el
cantin, i que es deixin escoltar el cor pels seus pares i els demanin com fa.
Com més informació sensorial i més matisos, més intensitat, i com més
intensitat, més necessitat de compartir i de comunicar. I només a partir
d’aquesta necessitat té sentit aprendre i fer servir paraules. Sense això, no
cal dir res.
Últimament he
estat buscant cançons que em serveixin per viure i explicar l’experiència del
pèndul, de l’anar i venir, la dinàmica entre l’apropar-se i l’allunyar-se
respecte l’altre, l’equilibri, i el desequilibri. No en trobo. I com que no en
trobo, m’he atrevit a fer-ne una.
Aquí en teniu la
lletra. Aviat us la cantaré.
Molt a prop ara
I ara més lluny
Ara m’acosto
I ara em faig fum
Ves que ara torno
I et veig els peus
Després ens penso
I me’n faig creus
Torno a acostar-me
I a poc a poc
I ara m’espanto
I ara no em moc
Molt a prop ara
I ara més lluny
Ara m’acosto
I ara em faig fum
Aquestes quatre
fotos són de l’última classe amb els petits abans de vacances d’hivern.
Pintant-nos la cara. Érem pocs. Seiem a descansar després d’una llarga i
duríssima caçera de bisons i recol.lecció de pedres de diverses mides i formes.
Ingen kommentarer:
Send en kommentar